Dona

Aquest relat s'ha escrit per la 75a Crida de Vull Escriure

La Bipa es mira el cel amb certa preocupació al rostre. És la segona lluna des del Solstici d’Hivern i l’astre es mostra lluent, amb un fulgor pàl·lid i una circularitat sospitosament perfecte. Li agrada mirar-se-la i demanar-se què amaga rere aquell somriure blanc i misteriós. Aquesta nit li sembla més aviat sarcàstic i es demana per què. De sobte, la Lluna li pica l’ullet i un dolor agut li travessa les entranyes. La Bipa s’agafa el ventre amb totes dues mans i amb sons guturals es deixa caure a terra, sanglotant. El xaman de la tribu li ho havia advertit i ella havia vist com a d’altres noies els passava. “La Lluna et farà dona” li havien dit. Ella havia fet cas omís als consells de la matriarca, que tractava de preparar-la amb les altres joves, i havia seguit olorant les flors de la vorera de la cova, somiant en el món més enllà de l’altiplà, on els homes caçaven mamuts i bisons i es divertien mentre ella només podia recollir llavors. La sang se li escola entre les cames i ella només sanglota en posició fetal. No sap si plora de dolor o de por. El que vindrà quan la matriarca se n’assabenti ho sap prou bé, en coneix el ritual amb tota mena de detalls, doncs totes les seves amigues ja hi han passat. A més de convertir-se en dona, després del tercer cicle, durant la segona fase de la deessa astral, també esdevindrà mare. I un dels joves musculats caçadors podrà anomenar-se home. Seguint un instint que no comprèn d’on prové, s’alça entre tremolors, s’eixuga les vergonyoses llàgrimes i avança altiplà enllà, deixant dèbils petjades sanguinolentes enrere. No sap on va, ni fins on arribarà, però no pensa quedar-se a la tribu. Sota l’abric fred de la Lluna abandona la seva única llar i s’aventura en un viatge cap a l’evolució.

Viatges

Aquest relat ha estat publicat a la 74a Crida de Vull Escriure

Recordo quan solies explicar-me els teus viatges. Les històries sobre tots aquells països als que havies anat em feien somriure imaginant-m’hi. Havies creuat muntanyes i deserts, mars tan salats que podies caminar sobre les onades. Em deies que havies conegut gent peculiar, persones que t’havien explicat secrets que no surten als llibres, ni a Internet. També vas explicar-me com havies estat a llocs que vistos des de fora no cridaven l’atenció però, un cop a dins, hi havia tot un món estrafolari i atraient. Em parlaves dels animals que havies vist, llangardaixos de tres metres, insectes més grans que jo, aquell peix somrient que t’havia picat l’ullet tot fent “blup, blup”. Havies descobert cultures amagades a la vista de tothom, selves exòtiques enmig de ciutats, formes de vida que no s’assemblaven a la nostra. Vas parlar amb xamans i vas aprendre idiomes que no s’ensenyen a cap escola; vas fer ritus i vas rendir culte a déus que no eren el teu. Havies fet tantes coses! I jo en aquesta vall només podia somiar-hi, rodejada de llibres i revistes de viatges. Amb la teva fotografia a la cartera i un relat que m’havies dedicat abans d’agafar l’últim tren, aquell que pretenem que no existeix i volem evitar a tota costa. Vaig trobar un quadern on hi havia anotat el nom de cada país, poble i ciutat que havies visitat. Els noms poc comuns d’aquells llocs em van fer recordar totes aquelles històries que m’explicaves de petita. De sobte, sabia amb precisió quin relat estava relacionat amb cada viatge. Vaig decidir anar-hi. No vaig trobar res del que m’havies dit. Vaig anar al bar on havies conegut un home que t’havia parlat de la felicitat i només hi vaig trobar vagabunds i miserables, vaig viatjar fins la ciutat que contenia una selva i l’únic que vaig veure era que darrere dels edificis nous, hi havia la ciutat vella i bruta. Avi, era tot mentida, oi?  

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

La nit traïdora

He participat a la 72a Crida de Vull Escriure amb aquest relat que us deixo aquí:

Que vingui la nit i em faci sentir petita i sola i una mica més en pau amb mi mateixa. Vull reunir-me amb la Lluna i els estels fugaços i parlar-los dels somnis que mai s'han complert. Xerrar una estona sense mirades d'incomprensió ni respostes banals. Alliberar-me. Deixar la ciutat en silenci, dormida i agafant forces per quan arribi el Sol i l'arrenqui del llit d'una estrebada cruel. És tan bonica la nit. Comença a fer fred, però no tanco la finestra i xiuxiuejo. La Lluna no em somriu, no plora ni sent amb mi i ja m'està bé. Els estels fan pampallugues i semblen riure quan jo ric. Els saludo i no em saluden, però els ho perdono. Al cap i a la fi és en la seva naturalesa ser altius i llunyans. Em demano quanta gent els deu admirar i saludar ara mateix. Tots amb la vista fixa al mateix punt. Però quants els deuen parlar amb tendresa? Només jo. I em quedo amb aquest pensament encara que sé que és mentida. I, de sobte, sóc molt conscient de tot el que m’envolta. Sota els genolls, el matalàs que grinyola fluixet quan en moc i s’enfonsa allà on recolzo el pes. Sota els colzes, l’ampit de la finestra, gris i, ara que m’hi fixo, força brut. No n’aixeco els braços, el mal ja està fet. A la dreta hi ha la finestra de la veïna. Si trec el cos fora i m’inclino una mica, podré veure-la. M’hi arrisco i poso els peus al matalàs i aboco el tors finestra enllà. S’hi veu llum. Què deu fer? Poso un genoll a la cornisa, m’agafo fort al marc, m’inclino. La veig, la veig! I no està sola, l’acompanya un home. Espero que sigui el seu marit, però ell és calb i aquest home té una cabellera espessa i...

De cop, perdo l’equilibri, em rellisquen els dits i tot puja a una velocitat vertiginosa al meu voltant. La gespa dels veïns es precipita cap a mi amb una rapidesa alarmant. Quan impacta contra el meu cos, tot sembla aturar-se. No noto res, no sento res, no veig res. I, aleshores, dolor. Un dolor intens que em paralitza i m’ennuvola la vista. No crido, no puc. No sé quanta estona passo així. En un moment donat torno a sentir i crec que els veïns saben que sóc aquí. No sóc capaç d’ubicar les extremitats. Tot em semblen unitats allunyades i arrancades del cos i tot em sembla una sola massa d’agonia. Hi ha algú. Em giren i veig formes fosques, però no rostres. La Lluna. Per a mi, ara només una taca borrosa i brillant que ho fa tot blanc i se’n riu. La nit m’embolcalla i caic a la seva trampa. Tanco els ulls i deixo que el firmament se m’emporti.

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

L'ordre de les coses

Les coses tenen un ordre. Llegir i pensar. Escoltar i parlar. Llegir, escoltar, pensar i parlar. Per què acostumem a fer-ho a l'enrevés? Som uns transgresors? O, senzillament, no ens importa pensar sense saber-ne, dir ximpleries? Per desgràcia, em fa l'efecte que és això últim. Carpe Diem, en diuen alguns. Viu la vida esbojarradament, és massa curta per aturar-te a pensar. Què és una vida sense laments, però sense sentit? No res. Sí, el nostre temps en aquest món és escàs, per això cal aprofitar-lo. 

Quan et facin una pregunta, medita durant deu segons la resposta. I aquesta serà molt més encertada. Deu segons, només. Si abans de pensar, escoltes durant un minut, podràs rebatre la premisa plantejada. I si abans d'escoltar, has llegit durant una hora, podràs alliçonar el teu interlocutor. Una hora, un minut, deu segons. I els teus arguments tindran sentit i estaran plens de significat sobre el qual la resta podrà pensar. Fes això tota una vida i no te'n penediràs. Podràs escriure les teves respostes i seran més certes que les d'aquells que les han escrit a corre-cuita per aprofitar el següent segon en seguir cridant sense escoltar.

Carpe Diem. Viu i mor en un instant. Serà menys dolorós.

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Derrota

Saps aquells moments en que sents que només ets un gra de sorra en una immensa platja tropical? On, si plou, només ets arrossegat pel corrent i et fas fang i estàs moll i confós. Quan comprens que no ets el mar, que ni tan sols el tens a prop. És un d’aquells moments vitals. Però que passa. Sí, s’oblida ràpid això. És fàcil pensar que ets tu qui escombra la sorra, qui inunda la platja amb la marea alta. Resulta terriblement senzill creure que només deus el teu destí a la Lluna. Però no és així. No ets onades, espuma i poder. Ets aquell minúscul gra que trepitgen els banyistes, que es barreja amb milions de grans més que també creuen ser d’aigua i sal. I si vols destacar en aquesta platja has de saber convertir-te en vidre. Qui en sap la fórmula? Ningú. T’ho puc ben assegurar. Els trossos de vidre que es troben entre la sorra s’han format sense cap mena de voluntat o gràcies a la força robada a d’altres grans de sorra amb la promesa de convertir-los en vidre, estafant-los. Sí. Tot és una gran estafa. La nostra vida és tan curta, tan fàcil, que ens han promès que som aquí per ressaltar i ens la passem sacrificant-nos, patint, lluitant per aconseguir-ho. I com més a prop som de la fama més a prop som de la mort. I ens morim i no tenim temps a avisar la resta que no caigui en l'engany. Els pocs que ho saben abans del tràgic final i tracten d’alertar al món són tractats de bojos, de perdedors, es diu que s’han rendit en la lluita. Així escrius dia rere dia, en descansos. Cinc minuts per aquí i cinc minuts per allà. I veus que ningú et llegeix perquè ja ningú ho fa. La lletra escrita es perd. El poc que en queda és Internet. Coses curtes i ràpides, perquè no hi ha temps. Un article resulta massa llarg, un tweet és la mesura ideal de la literatura del segle XXI. Ningú es prendrà la molèstia de dedicar-te uns minuts de la seva vida. D’uns dies ni parlem-ne. I aquells que encara considerin sagrat un llibre no et llegiran a tu. Llegiran als gegants de la literatura. I aquells altres que creuen que Tolstoi és una marca de vodka, només llegiran novel·letes d’història fàcil, amb final feliç i capítols a mig acabar per enganxar les masses. D’aquelles que ningú recordarà després del boom. I tu colpeges les gastades tecles de l’ordinador, esquinces el paper amb el bolígraf, crees un món encara no conegut. Però si el teu nom no figura en llibres de text i allò que escrius és una mica complex, tingues per segur que no et llegiran. Que moriràs com la resta, adonant-te a l’últim segon de la gran estafa que has viscut. I l’ordinador s’espatllarà o serà reemplaçat juntament amb els teus relats. I el paper es desfarà.

Sé que és d’hora per deixar de lluitar, així que no ho faré. És més fàcil creure’m la mentida. Potser, si segueixo així, sent derrotada per la pluja de la tardor, però tracto de fer força per treure el cap d'entre la sorra, podré convertir-me en vidre. I si ho aconsegueixo us ho faré saber. I us en donaré la fórmula. I si passa sense voluntat... bé, doncs aleshores sabré que realment ha valgut la pena. Si no és així, en parlarem al més enllà.

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Divagacions d'una formiga

Ser un lleó és fàcil. I observar des de la teva alçada privilegiada les petites formigues treballadores que corretegen tan arran de terra que costa veure-les. Formigues menudes i nervioses que t'admiren per la teva grandesa o t'odien per trepitjar-les quan camines sense mirar avall. És fàcil no preocupar-te'n, veure que n'hi ha tantes que la teva petjada sagnant passarà desapercebuda. Pensar que la teva superioritat et converteix en intocable, en el rei de la sabana, en un ésser perfecte.

En canvi, es necessita un gran coratge per decidir encongir-te i convertir-te en una formiga més. Una formiga que pren veu i puja sobre una petita pedra per ser escoltada, però que no s'hi queda, que no segueix alçada sobre la resta. S'ha de saber escoltar per poder parlar i realment dir alguna cosa. I, potser, aquella formiga que va decidir aixecar la veu i alçar-se contra el formidable lleó, podrà esdevenir reina i fer de la resta les seves iguals. Fer-les governar la sabana sota els ideals de les formigues menudes i treballadores i desterrar, per sempre, els mandrosos i avariciosos lleons.

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Cantautor

Amb una guitarra sota el braç i una llibreta de pàgines groguenques, el cantautor seu a la gespa i comença a tocar. Toca i ho plasma en el paper. Canta i fa un nou poema. Les rimes esquitxen lemes reivindicatius i reclamen un país, si no un món, més just. Amb una habilitat que els escriptors de relats envejen, la poesia flueix entre els seus llavis. Les seves lletres arriben a aquells que necessiten el canvi i la reivindicació s'escampa més ràpid que una cançó de Flaixback. Quan la pua rasca les cordes de la guitarra es produeix una espurna que recorre el cos d'aquell qui escolta. Com un calfred que comença a les orelles i acaba als peus però que es manté al cor. Una espurna necessària per fer aixecar els caps de les pantalles de mòbil, per encendre la revolució.

El cantautor nota una gota humida sobre la mà, aixeca la mirada i veu un cel gris, apagat. Comença a ploure. Recull la llibreta rebregada, guarda la guitarra dins l'estoig i se la penja a l'esquena. No tenia públic, no hi ha ningú que li demani un bis. Anònim, marxa cap a casa. Derrotat, recull les noves factures de la bústia i es demana si podrà pagar-les. És jove i és a l'atur. Té una carrera, un màster i una il·lusió. Ha enviat més currículums del que pot recordar. Viu amb la seva parella, que està acabant els estudis i treballa com a cambrera. El rep amb un petó i li demana com ha anat el dia. El cantautor arronsa les espatlles i confessa que ha compost una nova cançó.

Amb una guitarra sota el braç i una llibreta de pàgines groguenques, canta una lletra punyent mentre el sostre, entre grinyols de passes i crits de veïns, li fa els cors.

Inspirat en el poema ¿Qué fue de los cantautores? de Luis Pastor.

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Deliris d'una emmordassada amb accès a Internet

Escanyats, lligats, emmordassats. Ofegats pels deutes, humiliats pels polítics, derrotats per la crisi. Només ens quedava la veu i ara ens la volen prendre. Ens prenen la dignitat en defensar que ho fan per la nostra seguretat. Però això no quedarà així. Ara ens toca aixecar-nos i rebel·lar-nos contra la usurpació dels nostres drets. Ens titllaran d'antisistemes. Bé, i si ho volem ser? I si no ens agrada viure en un sistema que ens roba i enlloc de penedir-se'n ens fa callar? I si volem ser lliures?

Traiem-nos la mordassa i cridem a ple pulmó, tots junts alhora, fins que els crits no els deixin dormir, fins que els falti cinta americana per tapar-nos la boca.

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imagina

Imaginava un món millor, defensava els meus drets i el dret a defensar-los, vaig sortir a lluitar al carrer, vaig cridar, vaig escriure i vaig córrer. Ara estic tancada en aquesta presó. Les mans, lligades; les cames, encadenades; la boca, emmordassada. Em tenen tancada perquè pensen que així no podré fer cap mal però hi ha un lloc on no poden entrar, hi ha una cosa que no poden aturar. No poden evitar que marxi lluny d’aquesta torre, que viatgi pel món i descansi sota un arbre una tarda d’estiu mentre la brisa en mou les fulles. Perquè no poden aturar la nostra imaginació. Perquè l’únic que no poden prohibir és el nostre pensament. Si tothom imaginés el mateix a la vegada, un món diferent, millor, un món dirigit per gent que pensa i imagina, aleshores es faria realitat. No podrien aturar-nos. Però no és així. Suposo que el mateix que fa que ningú pugui controlar la nostra imaginació també fa que no puguem posar-nos d’acord. 

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Retallades

Aquest relat ha estat publicat a la 73a Crida de Vull Escriure

Com que hi havia crisi van començar a retallar. Van retallar en sanitat, educació, funcionaris i mil coses més. Va arribar un moment en que ja no els quedava res per retallar i amb les tisores calentes a la mà i un furor incontrolable, es van llançar sobre el diccionari. Primer es van desfer d’aquelles paraules que ja no utilitzava ningú com ara ados o xulla. A poc a poc es van adonar que la gent es seguia queixant i manifestant i reclamant llibertat i dignitat així que també van retallar aquests mots. De mica en mica, les paraules que no estiguessin relacionades amb aquells que es passejaven tisora en mà, eren eliminades. Com que ja no sortien al diccionari, no podien ser utilitzades ni conegudes. Per aquest motiu, quan els joves estudiants demanaven als professors el significat d’algunes paraules ja desaparegudes que apareixien a la literatura, aquests no sabien que respondre i no trobaven en lloc què volien dir i, per tant, es van veure obligats a retallar-les també dels llibres i substituir-les per d'altres que no tenien res a veure-hi. D’aquesta manera van canviar totes les obres escrites fins aleshores per actualitzar-les al nou diccionari. Llavors els poemes que abans tenien versos com: a un esquinçall, en altre temps bandera, quedaven així: a un trencat, en altre temps estora. I és clar, això confonia als joves que no entenien el que volien dir aquells versos, aquelles novel·les o aquelles cançons i van deixar de llegir i d’escoltar música. I com que no tenien interès per la cultura, es van tornar incultes i van deixar de tractar d’aprendre. Mentrestant, els vells, que havien viscut tot aquest procés i encara recordaven o conservaven els textos eliminats, es reunien clandestinament per compartir les paraules perdudes i es demanaven quan trigarien en retallar-los, també a ells.

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Crits

Avanço molt lentament amb el cartell a la mà. El sacsejo mentre crido. Al meu voltant, la gent sembla enfurismada. Tothom duu pancartes on hi ha les frases mes iròniques, els sarcasmes més aguts i els insults més forts. Hi ha gent que només camina alçant les seves idees o queixes en silenci. Em semblen solemnes, elegants, tot i així jo no puc fer-ho. Necessito cridar, cridar per sentir que algú escolta. Tanmateix, qui podria entendre què reclamo, la meva ràbia, la meva frustració, si tothom al meu voltant crida frases inconnexes? I és aleshores, quan penso que ningú escolta ni entén, quan comprenc que no serveix per res ser sota el sol, caminar durant hores i cridar fins quedar-nos sense veu, és aleshores quan un crit molt diferent als altres comença a pujar-me per la gola. No puc evitar-ho, tota la frustració i impotència que sento se m'ha fet una bola a l'estómac i no s'hi pot quedar a dins durant més temps. I el crit, que gairebé puc notar com em puja per la gola i comença a lliscar-me per la boca, esclata. Un crit que diu molt més que qualsevol de les meves paraules. Ningú es gira per mirar-me, ningú sembla haver-me sentit. El meu crit que diu tant es confon amb la resta de crits. I a poc a poc, a mesura que aquesta fila de formigues que hem creat avança, els crits comencen a confondre's i a barrejar-se. S'uneixen en un sol clam, un crit molt més poderós del que jo creia que era el meu insignificant gemec. Aquesta riuada de persones que m'envolten, que tenen idees molt semblants a les meves, que tenen clar que no els agrada com els fan viure, es converteix en un sol ésser, un sol cos que crida. I aquest cop és un crit greu, cavernós, constant. Només parant atenció es pot arribar a comprendre part de la ràbia que intenta transmetre, el malestar que l'ha creat. I arriba un moment en que el crit arriba al seu punt àlgid, un tumult nerviós que guanya intensitat i volum. L'adrenalina em corre per les venes. El crit s'acaba de sobte, trencant aquest so gloriós i vencedor. Tothom ha callat repentinament. Se sent una sirena. Seiem a terra i esperem. La sirena s'acosta, fora d'aquest so no se sent res més. El silenci és sepulcral. Les pancartes segueixen alçades. La solemnitat ha ocupat el lloc del crit. Quan la sirena arriba trenca aquesta harmonia. Uns nous crits comencen a esquinçar el respectuós silenci. Els crits s'alteren i s'aixequen al meu voltant, el meu també. Ara els crits són de peu, corrent i escapant sense saber a on. Aguts, estridents, porucs. I aquest cop sí que s'entén què diuen, què transmeten. La por dels crits m'omple les orelles, ni tan sols sé diferenciar els meus crits espantats dels crits valents, agosarats i temeraris que s'apropen a la sirena amb aire desafiant. Deixo de cridar quan sé que ja sóc lluny, agafo aire i tanco els ulls. Sento, clara i intensament els crits que s'havien apropat temeràriament a la sirena que ara s'han convertit en crits de dolor i impotència. Una llàgrima em llisca per la galta, ningú mira. Els meus crits d'impotència, a diferència dels que encara arriben de la plaça, s'han acabat. Ara només em queden gotes salades que rellisquen lentes: si ningú escolta els crits, espero que algú sigui capaç de veure les llàgrimes.

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons