Crits

Avanço molt lentament amb el cartell a la mà. El sacsejo mentre crido. Al meu voltant, la gent sembla enfurismada. Tothom duu pancartes on hi ha les frases mes iròniques, els sarcasmes més aguts i els insults més forts. Hi ha gent que només camina alçant les seves idees o queixes en silenci. Em semblen solemnes, elegants, tot i així jo no puc fer-ho. Necessito cridar, cridar per sentir que algú escolta. Tanmateix, qui podria entendre què reclamo, la meva ràbia, la meva frustració, si tothom al meu voltant crida frases inconnexes? I és aleshores, quan penso que ningú escolta ni entén, quan comprenc que no serveix per res ser sota el sol, caminar durant hores i cridar fins quedar-nos sense veu, és aleshores quan un crit molt diferent als altres comença a pujar-me per la gola. No puc evitar-ho, tota la frustració i impotència que sento se m'ha fet una bola a l'estómac i no s'hi pot quedar a dins durant més temps. I el crit, que gairebé puc notar com em puja per la gola i comença a lliscar-me per la boca, esclata. Un crit que diu molt més que qualsevol de les meves paraules. Ningú es gira per mirar-me, ningú sembla haver-me sentit. El meu crit que diu tant es confon amb la resta de crits. I a poc a poc, a mesura que aquesta fila de formigues que hem creat avança, els crits comencen a confondre's i a barrejar-se. S'uneixen en un sol clam, un crit molt més poderós del que jo creia que era el meu insignificant gemec. Aquesta riuada de persones que m'envolten, que tenen idees molt semblants a les meves, que tenen clar que no els agrada com els fan viure, es converteix en un sol ésser, un sol cos que crida. I aquest cop és un crit greu, cavernós, constant. Només parant atenció es pot arribar a comprendre part de la ràbia que intenta transmetre, el malestar que l'ha creat. I arriba un moment en que el crit arriba al seu punt àlgid, un tumult nerviós que guanya intensitat i volum. L'adrenalina em corre per les venes. El crit s'acaba de sobte, trencant aquest so gloriós i vencedor. Tothom ha callat repentinament. Se sent una sirena. Seiem a terra i esperem. La sirena s'acosta, fora d'aquest so no se sent res més. El silenci és sepulcral. Les pancartes segueixen alçades. La solemnitat ha ocupat el lloc del crit. Quan la sirena arriba trenca aquesta harmonia. Uns nous crits comencen a esquinçar el respectuós silenci. Els crits s'alteren i s'aixequen al meu voltant, el meu també. Ara els crits són de peu, corrent i escapant sense saber a on. Aguts, estridents, porucs. I aquest cop sí que s'entén què diuen, què transmeten. La por dels crits m'omple les orelles, ni tan sols sé diferenciar els meus crits espantats dels crits valents, agosarats i temeraris que s'apropen a la sirena amb aire desafiant. Deixo de cridar quan sé que ja sóc lluny, agafo aire i tanco els ulls. Sento, clara i intensament els crits que s'havien apropat temeràriament a la sirena que ara s'han convertit en crits de dolor i impotència. Una llàgrima em llisca per la galta, ningú mira. Els meus crits d'impotència, a diferència dels que encara arriben de la plaça, s'han acabat. Ara només em queden gotes salades que rellisquen lentes: si ningú escolta els crits, espero que algú sigui capaç de veure les llàgrimes.

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons