Derrota

Saps aquells moments en que sents que només ets un gra de sorra en una immensa platja tropical? On, si plou, només ets arrossegat pel corrent i et fas fang i estàs moll i confós. Quan comprens que no ets el mar, que ni tan sols el tens a prop. És un d’aquells moments vitals. Però que passa. Sí, s’oblida ràpid això. És fàcil pensar que ets tu qui escombra la sorra, qui inunda la platja amb la marea alta. Resulta terriblement senzill creure que només deus el teu destí a la Lluna. Però no és així. No ets onades, espuma i poder. Ets aquell minúscul gra que trepitgen els banyistes, que es barreja amb milions de grans més que també creuen ser d’aigua i sal. I si vols destacar en aquesta platja has de saber convertir-te en vidre. Qui en sap la fórmula? Ningú. T’ho puc ben assegurar. Els trossos de vidre que es troben entre la sorra s’han format sense cap mena de voluntat o gràcies a la força robada a d’altres grans de sorra amb la promesa de convertir-los en vidre, estafant-los. Sí. Tot és una gran estafa. La nostra vida és tan curta, tan fàcil, que ens han promès que som aquí per ressaltar i ens la passem sacrificant-nos, patint, lluitant per aconseguir-ho. I com més a prop som de la fama més a prop som de la mort. I ens morim i no tenim temps a avisar la resta que no caigui en l'engany. Els pocs que ho saben abans del tràgic final i tracten d’alertar al món són tractats de bojos, de perdedors, es diu que s’han rendit en la lluita. Així escrius dia rere dia, en descansos. Cinc minuts per aquí i cinc minuts per allà. I veus que ningú et llegeix perquè ja ningú ho fa. La lletra escrita es perd. El poc que en queda és Internet. Coses curtes i ràpides, perquè no hi ha temps. Un article resulta massa llarg, un tweet és la mesura ideal de la literatura del segle XXI. Ningú es prendrà la molèstia de dedicar-te uns minuts de la seva vida. D’uns dies ni parlem-ne. I aquells que encara considerin sagrat un llibre no et llegiran a tu. Llegiran als gegants de la literatura. I aquells altres que creuen que Tolstoi és una marca de vodka, només llegiran novel·letes d’història fàcil, amb final feliç i capítols a mig acabar per enganxar les masses. D’aquelles que ningú recordarà després del boom. I tu colpeges les gastades tecles de l’ordinador, esquinces el paper amb el bolígraf, crees un món encara no conegut. Però si el teu nom no figura en llibres de text i allò que escrius és una mica complex, tingues per segur que no et llegiran. Que moriràs com la resta, adonant-te a l’últim segon de la gran estafa que has viscut. I l’ordinador s’espatllarà o serà reemplaçat juntament amb els teus relats. I el paper es desfarà.

Sé que és d’hora per deixar de lluitar, així que no ho faré. És més fàcil creure’m la mentida. Potser, si segueixo així, sent derrotada per la pluja de la tardor, però tracto de fer força per treure el cap d'entre la sorra, podré convertir-me en vidre. I si ho aconsegueixo us ho faré saber. I us en donaré la fórmula. I si passa sense voluntat... bé, doncs aleshores sabré que realment ha valgut la pena. Si no és així, en parlarem al més enllà.

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons