Que vingui la nit i em faci sentir petita i sola i una mica
més en pau amb mi mateixa. Vull reunir-me amb la Lluna i els estels fugaços i
parlar-los dels somnis que mai s'han complert. Xerrar una estona sense mirades
d'incomprensió ni respostes banals. Alliberar-me. Deixar la ciutat en silenci,
dormida i agafant forces per quan arribi el Sol i l'arrenqui del llit d'una
estrebada cruel. És tan bonica la nit. Comença a fer fred, però no tanco la
finestra i xiuxiuejo. La Lluna no em somriu, no plora ni sent amb mi i ja
m'està bé. Els estels fan pampallugues i semblen riure quan jo ric. Els saludo
i no em saluden, però els ho perdono. Al cap i a la fi és en la seva naturalesa
ser altius i llunyans. Em demano quanta gent els deu admirar i saludar ara
mateix. Tots amb la vista fixa al mateix punt. Però quants els deuen parlar amb
tendresa? Només jo. I em quedo amb aquest pensament encara que sé que és
mentida. I, de sobte, sóc molt conscient de tot el que m’envolta. Sota els
genolls, el matalàs que grinyola fluixet quan en moc i s’enfonsa allà on
recolzo el pes. Sota els colzes, l’ampit de la finestra, gris i, ara que m’hi
fixo, força brut. No n’aixeco els braços, el mal ja està fet. A la dreta hi ha
la finestra de la veïna. Si trec el cos fora i m’inclino una mica, podré
veure-la. M’hi arrisco i poso els peus al matalàs i aboco el tors finestra
enllà. S’hi veu llum. Què deu fer? Poso un genoll a la cornisa, m’agafo fort al
marc, m’inclino. La veig, la veig! I no està sola, l’acompanya un home. Espero
que sigui el seu marit, però ell és calb i aquest home té una cabellera espessa
i...
De cop, perdo l’equilibri, em rellisquen els dits i tot puja
a una velocitat vertiginosa al meu voltant. La gespa dels veïns es precipita
cap a mi amb una rapidesa alarmant. Quan impacta contra el meu cos, tot sembla
aturar-se. No noto res, no sento res, no veig res. I, aleshores, dolor. Un
dolor intens que em paralitza i m’ennuvola la vista. No crido, no puc. No sé
quanta estona passo així. En un moment donat torno a sentir i crec que els
veïns saben que sóc aquí. No sóc capaç d’ubicar les extremitats. Tot em semblen
unitats allunyades i arrancades del cos i tot em sembla una sola massa
d’agonia. Hi ha algú. Em giren i veig formes fosques, però no rostres. La
Lluna. Per a mi, ara només una taca borrosa i brillant que ho fa tot blanc i
se’n riu. La nit m’embolcalla i caic a la seva trampa. Tanco els ulls i deixo
que el firmament se m’emporti.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada