Dona

Aquest relat s'ha escrit per la 75a Crida de Vull Escriure

La Bipa es mira el cel amb certa preocupació al rostre. És la segona lluna des del Solstici d’Hivern i l’astre es mostra lluent, amb un fulgor pàl·lid i una circularitat sospitosament perfecte. Li agrada mirar-se-la i demanar-se què amaga rere aquell somriure blanc i misteriós. Aquesta nit li sembla més aviat sarcàstic i es demana per què. De sobte, la Lluna li pica l’ullet i un dolor agut li travessa les entranyes. La Bipa s’agafa el ventre amb totes dues mans i amb sons guturals es deixa caure a terra, sanglotant. El xaman de la tribu li ho havia advertit i ella havia vist com a d’altres noies els passava. “La Lluna et farà dona” li havien dit. Ella havia fet cas omís als consells de la matriarca, que tractava de preparar-la amb les altres joves, i havia seguit olorant les flors de la vorera de la cova, somiant en el món més enllà de l’altiplà, on els homes caçaven mamuts i bisons i es divertien mentre ella només podia recollir llavors. La sang se li escola entre les cames i ella només sanglota en posició fetal. No sap si plora de dolor o de por. El que vindrà quan la matriarca se n’assabenti ho sap prou bé, en coneix el ritual amb tota mena de detalls, doncs totes les seves amigues ja hi han passat. A més de convertir-se en dona, després del tercer cicle, durant la segona fase de la deessa astral, també esdevindrà mare. I un dels joves musculats caçadors podrà anomenar-se home. Seguint un instint que no comprèn d’on prové, s’alça entre tremolors, s’eixuga les vergonyoses llàgrimes i avança altiplà enllà, deixant dèbils petjades sanguinolentes enrere. No sap on va, ni fins on arribarà, però no pensa quedar-se a la tribu. Sota l’abric fred de la Lluna abandona la seva única llar i s’aventura en un viatge cap a l’evolució.