Cantautor

Amb una guitarra sota el braç i una llibreta de pàgines groguenques, el cantautor seu a la gespa i comença a tocar. Toca i ho plasma en el paper. Canta i fa un nou poema. Les rimes esquitxen lemes reivindicatius i reclamen un país, si no un món, més just. Amb una habilitat que els escriptors de relats envejen, la poesia flueix entre els seus llavis. Les seves lletres arriben a aquells que necessiten el canvi i la reivindicació s'escampa més ràpid que una cançó de Flaixback. Quan la pua rasca les cordes de la guitarra es produeix una espurna que recorre el cos d'aquell qui escolta. Com un calfred que comença a les orelles i acaba als peus però que es manté al cor. Una espurna necessària per fer aixecar els caps de les pantalles de mòbil, per encendre la revolució.

El cantautor nota una gota humida sobre la mà, aixeca la mirada i veu un cel gris, apagat. Comença a ploure. Recull la llibreta rebregada, guarda la guitarra dins l'estoig i se la penja a l'esquena. No tenia públic, no hi ha ningú que li demani un bis. Anònim, marxa cap a casa. Derrotat, recull les noves factures de la bústia i es demana si podrà pagar-les. És jove i és a l'atur. Té una carrera, un màster i una il·lusió. Ha enviat més currículums del que pot recordar. Viu amb la seva parella, que està acabant els estudis i treballa com a cambrera. El rep amb un petó i li demana com ha anat el dia. El cantautor arronsa les espatlles i confessa que ha compost una nova cançó.

Amb una guitarra sota el braç i una llibreta de pàgines groguenques, canta una lletra punyent mentre el sostre, entre grinyols de passes i crits de veïns, li fa els cors.

Inspirat en el poema ¿Qué fue de los cantautores? de Luis Pastor.

Aquesta obra de Srta. Taronja està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons